dilluns, 14 de desembre del 2015

Jerarquia..? Dominància..?

Jerarquia i dominància. Són dos termes que he sentit molt durant anys.

Quan vaig entrar al mon del cavall, amb setze anys i pagant les classes amb el meu primer sou, em van ensenyar a relacionar-me amb ells basant-me en aquestes dues paraules. Sempre m'han explicat que els cavalls tenen una jerarquia quan estan en manada. El mascle alfa (semental) i la femella alfa. A partir d'aquí la resta de la manada s'organitza jeràrquicament amb una excepció; els poltres. La femella alfa sol ser la més vella i la seva funció és la de guiar la manada a les millors pastures, a l'aigua, lluny del fred, etc.. El mascle només protegeix el seu harem de femelles de diverses amenaces; depredadors, altres sementals, etc.. A més cobreix les femelles i assegura la seva descendència.

També em van explicar que entre els membres d'una manada s'establia una relació de dominància per assegurar la jerarquia entre ells. Els més dominants ocupen una posició més alta dins el grup.
Això era important perquè la relació que em van ensenyar amb els cavalls es basava en aquestes dues premises. Tu has de ser el seu líder, més dominant, el membre més alt en la seva jerarquia.


Tot plegat em genera dubtes, preguntes sense resposta, conductes inesperades, reaccions fora de lloc... A la segona edició de Horses and Human ens va fer una ponència en Marc Plana. Em va sorpendre el que ens va explicar; les seves experiències durant un estudi entre cavalls salvatges a Galicia. Em va agradar molt tenir una prespectiva diferent, una basada en l'observació, però em va generar encara més dubtes.

No he estat mai entre cavalls salvatges o feréstecs, ni en tinc la possibilitat actualment, tot i que m'encantaria. L'únic en què puc basar-me és en el que he viscut, he vist i en les respostes que ells em donen. 


Un dels dubtes que he tingut sempre és; realment els cavalls basen la relació amb els altres membres de la manada en la dominància?  

No us puc donar una resposta, però si explicar les meves impressions. He vist comportaments diferents depenent de ll què, on i com... Nomé parlaré dels nostres dos cavalls; en Lucero i l'Okawa. Al principi vivien separats en pàdocs contigus. Es buscaven, jugaven es feien fora... Quan els ajuntàvem feien jocs de doninància; en Lucero sempre movia a l'Okawa. Semblava que la teoria es complia. Però quan van començar a viure junts les coses van canviar. Es seguien, menjaven junts, anaven a beure junts, etc.. No mostraven signes de dominància evidents entre ells. Al costat vivien dos poltres enters i en Lucero els feia fora assumint un paper protector, de semental (esta castrat). Significava això que ja tenien uns rols assignats i no necessitàven recordar-ho continuament?

Quan vam canviar i vam anar al terreny actual, a les Crins al Vent, les coses van canviar molt. Van anar junts i van seguir vivint junts. Un espai aproximadament igual, més cavalls a l'altre costat del camí, però lluny, menjar tot el dia igual i aigua a disposició. Tot i això van començar a "competir" pel menjar i a mostrar signes de dominància fins al punt que en Lucero no deixava menjar l'Okawa i ens vam veure obligats a separar-los. Estrés pel lloc nou? Passats els mesos els vam tornar a ajuntar i passava el mateix...


Quan va arribar la Perla vam tenir una dinàmica estranya... En Lucero feia fora a l'Okawa. L'Okawa feia fora a la Perla. En Lucero feia fora a la Perla. Ni junts ni separats... Quan els deixavem als tres en Lucero les separava a les dues... Des del meu punt de vista això no era jerarqui, però no se què era... Estava gelós? A partir d'aquell moment en Lucero i l'Okawa van poder tornar a viure junts; menjaven junts, anaven a beure junts, etc.. Perquè ahir no i avui si? 

La situació actual ha canviat força; viuen els tres junts en uns 5.000m2, menjadores lentes a una punta amb les casetes i aigua a l'altre punta del pàdoc. Les eugues es solen fer companyia i en Lucero es passeja al seu voltant. No sol haver-hi picabaralles i menjen de dos en dos; l'altre vigila. Van a beure junts; quan un té set marxa i els altres el segueixen; pasten junts pel terreny i es criden si estan lluny.


Jerarquia? Dominància? Jo diria companyerisme. Tinc el pressentiment que la nostra dèria de desnaturalitzar-los els empeny a uns comportaments adquirits. Quan viuen sols tenen el seu espai, el seu menjar, la seva aigua... Si apareix algú altre és competència; tindré menys menjar i menys espai. Així dons, si els donem un espai suficient, companyia i menjar, tornen als seus comportaments propis; manada, companyerisme, protecció, etc.. Poden tornar a ser cavalls i mostrar-nos com són, no com nosaltres els fem ser... 
Els provoquem un estrés que canvia els seus ritmes vitals i es desnaturalitzen; revertir aquest estat porta temps; han de tornar a apendre a confiar en els seus iguals i a escoltar-se a ells mateixos.  

La meva experiència ha sigut molt bonica; a mesura que tornen a ser cavalls s'acosten a tu d'una manera diferent. La nostra relació ha canviat molt i, tot i que al principi estaven més distants, ara ha anat a millor en tots els sentits. Volen estar al teu costat, trien estar amb tu o no en cada moment. 
Us animo a que ho proveu!!



diumenge, 6 de desembre del 2015

Perquè menjadores lentes o "slowfeeders"?

Està força palés que el món del cavall esta en plena revolució, inmers en un profund canvi i, diria jo, les menjadores lentes o "slowfeeders" formen part d'aquesta revolució. 

Aquest moviment es basa, en termes generals, a anteposar el benestar del cavall per sobre dels nostres interessos, i s'estén a tots els aspectes del maneig dels animals. Els tres pilars bàsics són; espai, alimentació i companyia. En aquest post em basaré a un petit aspecte de l'alimentació, més pràctic que teòric.


Hi ha varis problemes al donar el farratge en un pàdoc en que mengin 24h/24. Els principals són; la humitat i la possible ingesta de terra si es posa directament a terra; el malvaratament de menjar (el trien i després el trepitgen i fan les seves necessitats al damunt...); la ingesta abusiva i sense "esforç". El primer aspecte és fàcil de solucionar; es pot posar el farratge a una caixa o a una superficie una mica elevada del terra i, a poder ser, posar-lo sota un cobert per evitar la pluja. Els altres aspectes són una mica més complexes. Al portar els cavalls a Les Crins al Vent vam estar buscant molta informació i vam treure algunes conclusions...:

Hi ha varis tipus de menjadores lentes, per mi les dos principals són;

* Metàl·liques
* de Xarxa

Les metàl·liques es solen col·locar a una caixa o dispensador i són malles metàl·liques amb forat de mida variable. Són rigides i difícils de trencar però el seu preu és més alt i, si no te la tallen a mida, ho has de fer tu i llimar-ho molt bé perque no es facin mal. A més, vaig llegir un article on explicaven que aquest tipus de menjadores causen desgast anomal als incisius degut al contacte amb el metall. No hem volgut comprobar-ho...! 

Font: "www.slowfeeding.info"

Font: "www.grazingbox.com"

Les de xarxa poden tenir moltes formes; per bales rodones, quadrades, penjades, de sac, per caixa, etc... Aquí entra molt la imaginació o necessitats de cadascú. El forat també és de mida variable; la que utilitzem nosaltres és de 5x5, però pot ser més gran i fins i tot una mica més petita. Te la pots fer tu mateix o pots comprar-la feta; nosaltres ho vam probar amb xarxa de pescadors professionals i ens ha donat bon resultat.

Font: "www.horseandman.com"

Font: "www.haverford.com.au"

Totes elles aporten diversos beneficis; tant si la col·loques dins una caixa o penjada o, fins i tot, sobre una superficie (bales rodones sobre palet amb xarxa pel damunt) pots evitar la humitat i la terra. Això és important perque si el menjar no està en bon estat pot produïr còlics, diarrees, malestar, intoxicacions, etc. Hem de recordar que el farratge que es mulla i es queda humit pot fermentar, probocant danys greus a la salut del nostre animal. Igualment si el cavall menja terra de forma regular aquesta s'acumula en el tracte intestinal produïnt múltiples problemes. 


El segon aspecte és el no-malvaratament de menjar. Els cavalls no poden triar el que no els agrada i llençar-ho tant fàcilment i acaben aprofitant més les bales de farratge. Aquesta és una de les característiques més visibles ja que en les menjadores "normals" sol haver menjar al voltant que mai es mengen, en canvi amb les menjadores lentes a penes n'hi ha. Aquest és un aspecte més beneficiós per nosaltres, si aprofiten més el farratge les bales ens duren més. Però també és bo per ells perquè han de menjar-ho tot, el que els agrada més i el que els agrada menys. És com si nosaltres no mengéssim mai un aliment perquè no ens agrada; estariem contents però ens en ressentiríem! 

A la imatge podem veure tot el menjar tirat per terra...

En tercer lloc hi ha la ingesta abusiva. No tots els cavalls tenen aquest problema, però si que és veritat que si tenen menjar a lliure disposició solen menjar algo més del que els aniria bé. S'omplen més la boca a cada mossegada tot i que passen el mateix temps menjant. Amb una menjadora lenta mengen més a poc a poc (d'aquí el nom de lentes!), menys quantitat cada vegada. Així s'afavoreix la salivació i això millora la deglució i la digestió. A més, passa més estona per ingerir una quantitat concreta i això vol dir que està més hores "distret" i amb alguna cosa a fer. Recordem que a la natura els cavalls passarien de 16 a 18 hores al dia menjant.


Per últim hi ha un aspecte físic que a mi em sembla molt interessant. Les dents del cavall creixen tota la seva vida. En estat salvatge els insisius es llimen degut a l'esforç de tallar l'herba del terra fent que els exemplars més vells no els tinguin més llargs que quan eren joves, sí més inclinats. Els cavalls domèstics no tenen aquesta necessitat perquè nosaltres els proporcionem l'aliment tallat i normalment no mengen farratge viu. Això provoca que els insisius no es llimin el suficient, fent que reconeguem els exemplars vells per la llargada superior d'aquestes dents, entre altres coses. Les menjadores lentes propicien que les hagin d'utilitzar per agafar el menjar. Així el desgast és superior i es podria acostar al que tindríen en llibertat (o això s'intenta).


Tots aquests motius són els que ens van fer decantar per posar menjadores lentes a Les Crins al Vent. Al principi vam començar amb una malla metàl·lica dins una caixa, però no ens va convèncer, menys després de llegir l'article del desgast anormal en dents... Després vam comprar unes varilles metàl·liques, les vam forrar amb manguera i vam posar-hi xarxa de pesca, de manera que no quedés tens. Els resultat ens ha agradat molt; els cavalls mengen tranquils, els costa trencar la xarxa i poden agafar la quantitat que necessiten. 


Si no teniu temps de fer-les (o no sou manetes) la Sofia Lamblin de Cavalls de Malavella les fa de forma artesanal i les ven per internet. Té diferents models per adaptar-se a qualsevol necessitat! 

Font: "www.slowfeeder.jimbdo.com"

Si teniu algun dubte, pregunta o simplement us agradaria saber més de la nostra experiència estarem encantats de contestar-vos!


divendres, 30 d’octubre del 2015

Perla

La Perla, Perleta, abans Sibi..

No coneixem la seva història, però el seu cos fràgil ens explica que ha sigut dura, dolorosa i trista.. I a mi se'm trenca el cor cada vegada que la miro i l'observo amb calma i me'n adono de tots els petits detalls que mostren antigues cicatrius físiques i psíquiques..


La nostra història comença amb un anunci a "wallapop". Una eugueta d'equinoteràpia, una mida perfecta, blanca, tota blanca, ulls blau cel... 10 anys, una bona edat i també un preu raonable. No era per nosaltres però no ens va costar gaire que ens robés el cor..! Vam parlar amb el venedor i vam quedar un dia per anar a veure-la. Hi vam anar tots quatre, a l'OPEN, de nit i amb un aire que feia..! Estava a una quadra, li va posar una capçada de nusos i la va treure perque la veiéssim millor. La va moure una mica i ens va ensenyar com li posava coses pel cap i ella no es queixava. Ens va donar bona impressió, tot i que se la veia molt encarcarada i anava molt i molt mal ferrada.



El dia 28 de Desembre de 2014, amb una tramuntana infernal i un fred glacial, va arribar a casa. La vam baixar del camió i la vam deixar anar al seu pàdoc. Va anar corrents a sota la caseta, va olorar una mica i es va posar a menjar. L'observàbem mentre ella estava allà immòbil sense saber què fer; li feia por sortir de sota el resguard de la caseta, però la curiositat li podia. Feia un passet fora, ens mirava i tornava a entrar. Així va estar una estona, fins que vam marxar i ja va començar a sortir a descobrir la resta de l'espai. 



Casualment el venedor no portava els papers de l'euga. Vam firmar contracte i van marxar. Quan, dies després ens els va donar, vam entendre perquè; no tenia 10 anys, en tenia 15!! Però aquest seria el menor dels problemes, la punta de l'iceberg.



Passat un temps d'adaptació va venir en Rafa Caparrós a desferrar-la. Començavem a intuïr cosetes... Ens va confirmar que estava pitjor ferrada i a causa d'això (això vam creure en aquell moment) tenia la planta del casc petrificada, els cartílegs ossificats i els genolls doblegats endins (ara ja solucionat)... A més te un enfonsament al nas, de la mida d'una serreta o similar. Li havíen trencat l'os del nas repetidament i a causa d'aquesta barbàrie li havia quedat una marca esgarrifosa a la cara, encara ara sensible al tacte. Tot això era físic i confiàvem que amb una bona alimentació i espai per moure's podria millorar (la marca al nas no pobreta). Però els danys psiquics eren pitjors si cap. Quan ens acostavem a veure-la ens plegava les orelles, no volia cap mena de contacte amb cap humà. Es girava, t'evitava, marxava... Sempre amb les orelles plegades. Per mi això significava molt, ens estava demanat espai i ens estava explicant el seu passat a la seva manera. Em va saber molt greu dir-li als seus "amos" i molt amics nostres que li donéssin aquest espai, que la deixéssin i esperéssin a que fos ella qui vingués, però vaig creure que seria el millor per l'euga... Així ho van fer. 


Al principi no vam notar canvis, ens obserbava i s'acostava una mica però no trigava gens a plegar orelles i marxar. Això si, és molt educada i respectuosa. Amb el temps va anar venint i demanat carícies. Eren uns passos, un moment, una petita xafarderia amb els seus bigotis... Un gran avanç per mi... (Penso que m'emocionava i ningú acabava d'entendre què em passava jejeje) Poc a poquet va anar agafant confiança amb nosaltres i amb els seus propietaris, tant que quan van a veure-la s'acosta corrents a que li fassin uns mimitos i li rasquin l'espatlla!! M'emociona tant i tant quan la veig així de carinyosa i atenta, quan et busca i et segueix... No té preu!!


Però l'iceberg continuava sortint... Al segon retall en Rafa ens va donar molt males notícies. La degeneració de les estructures del casc no era degut a les ferradures, aquestes només intentaven camuflar el problema. La Perla te una laminitis crònica a les quatre potes. Ens acabava de caure una galleda d'aigua freda. La pobre bestiola portava anys (si, si, anys) infosada, amb un dolor terrible i amb unes ferradures que només emmascaraven aquella trista realitat. I, tot i això, seguia fent classes d'iniciació i equinoteràpia. He d'aclarir que, teoricament, el noi que ens la va vendre només feia sis mesos que la tenia. Això si que ens va partir el cor a tots... 


En aquell moment va començar la seva lluita per recuperar-se, per millorar i poder tenir una vida normal i feliç, ara si, lluny del maltracte i l'abús. Sabem que mai podrà curar-se, els seus cascs estan molt malmesos, però ella hi posa moltes ganes i molta energia; ha millorat moltissim des que va arribar, fins a tal punt que la podem ajuntar amb els altres dos bojeres i, fins i tot, amb unes botes segurament podrà sortir a passejar amb total normalitat!! Ha passat d'apenes poder moure's paralitzada pel dolor a galopar al costat dels nostres dos!! Quan la vaig veure se'm saltaven les llàgrimes d'il·lusió i esperança, per fi podia córrer i disfrutar, per fi començava a tenir una vida digna!! Voldria agraïr-li a en Rafa Caparrós el seu esforç per ajudar-la i la paciència que té amb nosaltres!! Jejeje Sense ell aquest canvi no seria possible!!



El seu cosset ens explica moltes coses a diari i sempre anem descobrint noves històries. El seu caràcter afable la va traïcionar, ara pot mostrar-se i, tot i que li queda un llarg camí per recòrrer, ha avançat molt gràcies als dos àngels que l'han cuidat sense pensar-ho i l'han volgut al seu costat sense importar les seves limitacions...! Moltes gràcies Maite i Marc!!

No vull fer conclusions del seu passat; m'importa molt més el seu present i el seu futur. Ella m'ha ensenyat moltes coses, és una euga fantàstica a part de preciosa i espero que visqui feliç la resta de la seva vida!!



diumenge, 4 d’octubre del 2015

Lucero

Avui, que estic inspirada, vull parlar-vos d'en Lucero. De l'Okawa en parlaré més endavant, doncs he d'estar molt més que inspirada jejeje

En Lucero és el cavalls d'en Rafa. És un mascle castrat de vuit anys d'edat. Tres sangs; anglo àrab lusità. És castany, força alt (deu rondar els 165cm a la creu) i un etern potret. En Lucero coneix l'abandonament des de ben petit. Va ser deslletat i deixat a la seva sort massa aviat, per sort als quatre mesos el van adoptar una parella i el van cuidar fins fa ben poquet.

El vaig coneixer fa tres anys, una mica més, al primer lloc que vaig estar amb l'Okawa. Abans d'estar amb ella (jo ajudava i col·laborava allà) el van portar amb poc més o menys de quatre anyets; feliç, juganer, enèrgic. Volien vendre'l, i jo me l'hagués quedat si no hagués sigut que van canviar d'opinió... Ells no entenien de cavalls, van cuidar-lo tan be com van saber però s'acostava el dia de muntar-lo i no sabien com fer-ho... Així que van cridar un tio d'ella, que segons ells domava cavalls, i cap de setmana si, cap de setmana no anava a ajudar-los. Des del primer dia vaig creure que el portaven amb un ferro massa dur (jo estava encara en transició, vaig utilitzar algun cop un filet amb l'Okawa, però estava a punt d'abandonar-los per sempre). Em va sorpendre que, tot i el caràcter fort que mostrava peu a terra, ja des del primer dia van sortir a camp a passejar i es portava molt i molt be, diria que mai va intentar ni botar-se!

En Lucero el primer dia que vam anar a veure'l. (Foto d'en Rafa)


Quan vaig marxar d'allà el vaig perdre de vista, fins fa cosa d'un any i mig que vam veure un anunci de venta amb la seva foto. En Rafa es va encapritxar; un cavall jove, que jo coneixia, que no l'havien domat amb violència i guapo, molt guapo. Així que vam trucar i va parlar amb la noia. Es recordava de l'Okawa i de mi però en Lucero estava venut... De totes maneres la noia que se'l quedava no li agafava el telèfon i ja hauria d'haver anat a buscar-lo... Així que, com que preferia que es quedés en mans conegudes i "de confiança", li va donar un termini de temps a l'altre persona, però al no obtenir cap resposta vam anar a veure'l. Sabia que quan el veiés ja no hi hauria marxa enrere, i així va ser. Confiat, es va acostar i la primera cosa que va fer va ser mossegar-li la cama...!! 

Foto artística (ja veieu l'autor jejeje)

L'aventura més gran, però, va ser el dia del trasllat. Com que no tenim remolc vam contractar un senyor que fa transports. Molt professional i va demostrar que amb molta paciència. Un dia per oblidar. Tot va anar absolutament malament, tot. Molta gent opinant, molts nervis, poca paciència. El cavall no respectava ni feia cas a ningú, ni als seus "amos" ni a la noia que el cuidava. No li feia por el remolc, simplement no volia pujar. I sabent-ho, no el van preparar gens... La única persona que ho hagués aconseguit, una noia que no el forçava i anava pas a pas, la van fer fora perquè trigava massa... Sense comentaris. Veient el panorama vaig apartar-me. No podia participar en allò, sabia de sobres que l'animal no entraria per voluntat pròpia i ningú volia ni contemplar venir un altre dia, entrenar-lo una mica. Al final, sedat i tres hores més tard, el van entrar al remolc i vam marxar. En el recorregut de Sils a L'Escala deuria perdre gairebé 100kg, no he dit que estava obès. Imagineu els nervis i l'estrès que va sentir. Per sort va reconèixer l'Okawa i es va quedar més o menys tranquil al pàdoc.

Amb una castanyeta... Made in Rafa.

El que nosaltres no sabíem era que això era només la punta de l'iceberg... Ens vam trobar amb un cavall consentit, tractat com un gosset i acostumat a fer el que volia. Maleducat i descarat, sense cap mena d'hàbit de treball. Quan entraves a veure'l venia i se't tirava a sobre, literalment t'empenyia amb el pit. Mossegava, i molt. Això si, a mi un cop i cap més. No sóc partidària de pegar i no ho vaig fer, però el respecte és fonamental i no et deixaré passar ni una... Vaig agafar una fusta i el vaig fer fora. Per sorpresa meva va respondre amb una patada, massa intencionada, forta i alta per permetre-ho... Aquell dia el vaig fer còrrer, i el següent i l'altre... Deixava que s'acostés i si no era respectuós (deixar un mínim espai i no mossegar, no us penseu que demanava miracles) el feia fora. Amb mi ho va entendre ràpid i sempre m'ha respectat, sóc ferma però mai violenta. Amb en Rafa li va costar més, i encara ara hi ha algun moment que em fa dubtar...

Li encanta l'arbre... També d'en Rafa!

La seva vida va canviar des del primer moment. Respecte, exercici, educació i més endavant la companyia de l'Okawa, i una de les coses que diria més li va sorpendre; sense ferros. Ens va demostrar que podia ser un gran company, que és molt intel·ligent i s'aburreix amb facilitat i que té una gran voluntat. S'esforça molt a entendre't i a fer el que li demanes, sempre atent al que li dius. A part que és molt cabut i posa a prova la teva paciència, té un gran caràcter i es porta de meravella quan el montes. Al principi tenia la mala costum d'anar aixecant el cap, però vam descubrir que eren les seqüeles d'haver portat un ferro molt dur i, poc a poc, li va anar desapareixent, tot i que algún dia torna a fer-ho al primer tanc del trot.

Treballant, per fi una de meva!

Jugant amb l'aigua! Al final de la corda hi ha en Rafa.

És igual que en Rafa en molts aspectes, això els ha ajudat a compenetrar-se i a construïr una gran relació, tot i que sobint es barallen i s'enfaden sempre acaben amb una abraçada, no té preu veure'ls, són un espectacle!!

Que tendre...!

P.D.: Ja hem solucionat el tema remolc; amb una mica de paciència i un xic de temps puja a la primera i perfectament 😉


dimecres, 23 de setembre del 2015

Les Crins al Vent

Bona tarda;

Ara que fa gairebé un any que va començar la nostra aventura i ara que fa moltissim que no escric res, toca explicar el nostre petit projecte, les nostres il·lusions i tota la feina feta!

La nostra situació amb els cavalls va arribar a un punt en el que necessitàvem fer un canvi; per nosaltres i sobretot per ells. Per això vam començar a buscar una casa amb terreny, una masia, un lloguer que ens permetés fer aquest canvi. Però van anar passant els mesos i les cases que vam trobar ens las van treure de les mans per uns dies... Estavem molt desanimats fins que, un dia, per casualitat, vaig trobar un anunci que llogaven un terreny a La Tallada. Bé, amb la nostra mala sort acumulada pensàvem que tampoc seria per nosaltres, tot i així vam trucar i vam quedar per veure'l. Evidentment ja l'havíem localitzat per google maps (sóm uns experts ja!!) i vam anar a fer una ullada. El vam veure amb el propietari, vam parlar de les condicions i vam quedar que ens diria alguna cosa, doncs no érem els únics interessats. Finalment van optar per nosaltres; la idea dels cavalls els va agradar.


Així, a mitjans d'Octubre de 2014 va començar una carrera d'encarregar material, buscar qui ens portés el menjar, buscar informació de tot tipus, mesurar i veure on posaríem què, etc etc etc... L'últim cap de setmana d'Octubre ens van deixar les claus per poder entrar a fer feina; ens dos dies i mig vam clavar més de 100 pals de fusta, i aquella setmana vam posar fils, pastor, portes, fins i tot va venir una retro per fer els forats dels pals més grans; els de les casetes i els postes de la llum... Una feinada!!

El 3 de Novembre vam portar els cavalls, de l'Escala a La Tallada, una excursioneta d'uns 12km cap a la nova casa... Però això ells no ho sabien!! L'Okawa esta acostumada a sortir amb mi de passeig però en Lucero era la primera vegada que sortia amb nosaltres... Es va portar molt i molt bé, fins que va arribar un moment que va creure que havíem anat massa lluny i es parava, mirava enrere i volia fer la volta...!! Pel camí ens vam trobar una potreta que s'escapava sobint de casa seva, ens va saludar i va tornar corrents al costat de la seva mare! L'últim tram vam haver de fer-lo per la carretera, bé, només vam travessar un pont que passa per damunt de la carretera i travessar la carretereta del poble, que no té trànsit. Tot perfecte, són uns craks! Al arribar al portal no enteníen res; un prat verd enorme, pals clavats sense fils ni res, uns altres pals més grans només col·locats a un forat... No us espanteu, ells aquí no s'havíen de quedar! El seu lloc és més amunt, al terreny de dalt. Vam habilitar un pàdoc d'uns 800m2, sense caseta els primers dies perquè no estava feta... Teníem la bala allà col·locada, doncs no teníem menjadora, de moment els tocaría menjar directament. 

(Rafa i Lucero a punt de marxa!)

(Okawa)

(L'Okawa i la potreta escapista!)

Els vam deixar anar, van correr a investigar el terreny i sobretot localitzar el menjar. Al cap d'una estona van localitzar l'aigua i es van refregar per l'herba que llavors cobria tot el terra. Estaven contents!! I mentre en Rafa fent de mañico, en una premunició del tractor zaragozano que vam agafar..!!



Aquí començava la nostra aventura; molta feina per fer (molta ara feta), molta il·lusió i encara més ganes. Això si, molt pocs recursos, però la imaginació i l'empenta ho curen tot! 

Les Crins Al Vent, el nom ens agradava als dos i l'haviem triat els dos al fer el blog, era ideal, sobretot durant aquest hivern passat que, o bufava tramuntana o bufava tramuntana. 14.000m2 d'il·lusió. Vam fer una pista de 20x40, ens falta remoure la terra, de moment és verda, un picadero d'uns 18m de diàmetre, i vam deixar uns 4.000m2 o més per fer una pista d'agility i TREC. De moment vam fer pàdocs, tres de 400m2 i un de 800m2, amb casetes de 9x3m i abeuradors automàtics. Ara mateix ens ho estem replantejant, segurament acabarem fent un pàdoc dinàmic aprofitant els 7.000m2 del terreny de dalt. 



Busquem que els nostres cavalls estiguin el millor possible, tinguent en compte que viuen subordinats a nosaltres i a les nostres possibilitats. Mirem que puguin assemblar-se a un cavall en llibertat, tot i que encara tenim massa limitacions, ho intentem i ho fem amb la millor de les intencions. Viuen descalços, junts, tenim menjadores lentes amb xarxa de pescar, menjen herba granada (o margall o...), l'aigua separada del menjar obligant-los a moure's pel pàdoc, a l'estar sueltos es mouen continuament i el que ells necessiten, quan fem coses amb ells sempre és sense ferros i procurant posar-los les mínimes coses a sobre, si pot ser sense res millor! Ara mateix trobo a faltar un recorregut, diferents terrenys, algun obstacle... M'encanten els pàdocs dinàmics i cada vegada em convencen més així que a la que poguem (econòmicament) farem un canvi.



És un espai que ens agradaria compartir amb altres cavalls i amb altra gent, que pensin com nosaltres o simplement que, buscant el benestar del seu company, els agradi el que veuen. Volem fer clinics o cursets o oferir el terreny per a petites competicions (sense ferros siusplau!!) o events que puguin ser d'interés. És un projecte a llarg termini i que no ens suposa un lucre, ja que els dos treballem i cada mes hi posem diners (no pocs) per mantenir-ho. Però val la pena!! No sóm una hipica, ni fem classes o excursions, no volem fer la competéncia a ningú. 

Busquem un millor entendiment entre nosaltres i els nostres companys equins, sempre prevalent el seu benestar fisic i mental!!