Jerarquia..? Dominància..?

Jerarquia i dominància. Són dos termes que he sentit molt durant anys.

Quan vaig entrar al mon del cavall, amb setze anys i pagant les classes amb el meu primer sou, em van ensenyar a relacionar-me amb ells basant-me en aquestes dues paraules. Sempre m'han explicat que els cavalls tenen una jerarquia quan estan en manada. El mascle alfa (semental) i la femella alfa. A partir d'aquí la resta de la manada s'organitza jeràrquicament amb una excepció; els poltres. La femella alfa sol ser la més vella i la seva funció és la de guiar la manada a les millors pastures, a l'aigua, lluny del fred, etc.. El mascle només protegeix el seu harem de femelles de diverses amenaces; depredadors, altres sementals, etc.. A més cobreix les femelles i assegura la seva descendència.

També em van explicar que entre els membres d'una manada s'establia una relació de dominància per assegurar la jerarquia entre ells. Els més dominants ocupen una posició més alta dins el grup.

Això era important perquè la relació que em van ensenyar amb els cavalls es basava en aquestes dues premises. Tu has de ser el seu líder, més dominant, el membre més alt en la seva jerarquia.

Tot plegat em genera dubtes, preguntes sense resposta, conductes inesperades, reaccions fora de lloc... A la segona edició de Horses and Human ens va fer una ponència en Marc Plana. Em va sorpendre el que ens va explicar; les seves experiències durant un estudi entre cavalls salvatges a Galicia. Em va agradar molt tenir una prespectiva diferent, una basada en l'observació, però em va generar encara més dubtes.

No he estat mai entre cavalls salvatges o feréstecs, ni en tinc la possibilitat actualment, tot i que m'encantaria. L'únic en què puc basar-me és en el que he viscut, he vist i en les respostes que ells em donen. 

Un dels dubtes que he tingut sempre és; realment els cavalls basen la relació amb els altres membres de la manada en la dominància?  

No us puc donar una resposta, però si explicar les meves impressions. He vist comportaments diferents depenent de ll què, on i com... Nomé parlaré dels nostres dos cavalls; en Lucero i l'Okawa. Al principi vivien separats en pàdocs contigus. Es buscaven, jugaven es feien fora... Quan els ajuntàvem feien jocs de doninància; en Lucero sempre movia a l'Okawa. Semblava que la teoria es complia. Però quan van començar a viure junts les coses van canviar. Es seguien, menjaven junts, anaven a beure junts, etc.. No mostraven signes de dominància evidents entre ells. Al costat vivien dos poltres enters i en Lucero els feia fora assumint un paper protector, de semental (esta castrat). Significava això que ja tenien uns rols assignats i no necessitàven recordar-ho continuament?

Quan vam canviar i vam anar al terreny actual, a les Crins al Vent, les coses van canviar molt. Van anar junts i van seguir vivint junts. Un espai aproximadament igual, més cavalls a l'altre costat del camí, però lluny, menjar tot el dia igual i aigua a disposició. Tot i això van començar a "competir" pel menjar i a mostrar signes de dominància fins al punt que en Lucero no deixava menjar l'Okawa i ens vam veure obligats a separar-los. Estrés pel lloc nou? Passats els mesos els vam tornar a ajuntar i passava el mateix...

Quan va arribar la Perla vam tenir una dinàmica estranya... En Lucero feia fora a l'Okawa. L'Okawa feia fora a la Perla. En Lucero feia fora a la Perla. Ni junts ni separats... Quan els deixavem als tres en Lucero les separava a les dues... Des del meu punt de vista això no era jerarqui, però no se què era... Estava gelós? A partir d'aquell moment en Lucero i l'Okawa van poder tornar a viure junts; menjaven junts, anaven a beure junts, etc.. Perquè ahir no i avui si? 

La situació actual ha canviat força; viuen els tres junts en uns 5.000m2, menjadores lentes a una punta amb les casetes i aigua a l'altre punta del pàdoc. Les eugues es solen fer companyia i en Lucero es passeja al seu voltant. No sol haver-hi picabaralles i menjen de dos en dos; l'altre vigila. Van a beure junts; quan un té set marxa i els altres el segueixen; pasten junts pel terreny i es criden si estan lluny.

Jerarquia? Dominància? Jo diria companyerisme. Tinc el pressentiment que la nostra dèria de desnaturalitzar-los els empeny a uns comportaments adquirits. Quan viuen sols tenen el seu espai, el seu menjar, la seva aigua... Si apareix algú altre és competència; tindré menys menjar i menys espai. Així dons, si els donem un espai suficient, companyia i menjar, tornen als seus comportaments propis; manada, companyerisme, protecció, etc.. Poden tornar a ser cavalls i mostrar-nos com són, no com nosaltres els fem ser... 

Els provoquem un estrés que canvia els seus ritmes vitals i es desnaturalitzen; revertir aquest estat porta temps; han de tornar a apendre a confiar en els seus iguals i a escoltar-se a ells mateixos.  

La meva experiència ha sigut molt bonica; a mesura que tornen a ser cavalls s'acosten a tu d'una manera diferent. La nostra relació ha canviat molt i, tot i que al principi estaven més distants, ara ha anat a millor en tots els sentits. Volen estar al teu costat, trien estar amb tu o no en cada moment. 

Us animo a que ho proveu!!

Perquè menjadores lentes o "slowfeeders"?

Està força palés que el món del cavall esta en plena revolució, inmers en un profund canvi i, diria jo, les menjadores lentes o "slowfeeders" formen part d'aquesta revolució. 

Aquest moviment es basa, en termes generals, a anteposar el benestar del cavall per sobre dels nostres interessos, i s'estén a tots els aspectes del maneig dels animals. Els tres pilars bàsics són; espai, alimentació i companyia. En aquest post em basaré a un petit aspecte de l'alimentació, més pràctic que teòric.

Hi ha varis problemes al donar el farratge en un pàdoc en que mengin 24h/24. Els principals són; la humitat i la possible ingesta de terra si es posa directament a terra; el malvaratament de menjar (el trien i després el trepitgen i fan les seves necessitats al damunt...); la ingesta abusiva i sense "esforç". El primer aspecte és fàcil de solucionar; es pot posar el farratge a una caixa o a una superficie una mica elevada del terra i, a poder ser, posar-lo sota un cobert per evitar la pluja. Els altres aspectes són una mica més complexes. Al portar els cavalls a Les Crins al Vent vam estar buscant molta informació i vam treure algunes conclusions...:

Hi ha varis tipus de menjadores lentes, per mi les dos principals són;

* Metàl·liques

* de Xarxa

Les metàl·liques es solen col·locar a una caixa o dispensador i són malles metàl·liques amb forat de mida variable. Són rigides i difícils de trencar però el seu preu és més alt i, si no te la tallen a mida, ho has de fer tu i llimar-ho molt bé perque no es facin mal. A més, vaig llegir un article on explicaven que aquest tipus de menjadores causen desgast anomal als incisius degut al contacte amb el metall. No hem volgut comprobar-ho...! 

Font: "www.slowfeeding.info"

Font: "www.grazingbox.com"

Les de xarxa poden tenir moltes formes; per bales rodones, quadrades, penjades, de sac, per caixa, etc... Aquí entra molt la imaginació o necessitats de cadascú. El forat també és de mida variable; la que utilitzem nosaltres és de 5x5, però pot ser més gran i fins i tot una mica més petita. Te la pots fer tu mateix o pots comprar-la feta; nosaltres ho vam probar amb xarxa de pescadors professionals i ens ha donat bon resultat.

Font: "www.horseandman.com"

Font: "www.haverford.com.au"

Totes elles aporten diversos beneficis; tant si la col·loques dins una caixa o penjada o, fins i tot, sobre una superficie (bales rodones sobre palet amb xarxa pel damunt) pots evitar la humitat i la terra. Això és important perque si el menjar no està en bon estat pot produïr còlics, diarrees, malestar, intoxicacions, etc. Hem de recordar que el farratge que es mulla i es queda humit pot fermentar, probocant danys greus a la salut del nostre animal. Igualment si el cavall menja terra de forma regular aquesta s'acumula en el tracte intestinal produïnt múltiples problemes. 

El segon aspecte és el no-malvaratament de menjar. Els cavalls no poden triar el que no els agrada i llençar-ho tant fàcilment i acaben aprofitant més les bales de farratge. Aquesta és una de les característiques més visibles ja que en les menjadores "normals" sol haver menjar al voltant que mai es mengen, en canvi amb les menjadores lentes a penes n'hi ha. Aquest és un aspecte més beneficiós per nosaltres, si aprofiten més el farratge les bales ens duren més. Però també és bo per ells perquè han de menjar-ho tot, el que els agrada més i el que els agrada menys. És com si nosaltres no mengéssim mai un aliment perquè no ens agrada; estariem contents però ens en ressentiríem! 

A la imatge podem veure tot el menjar tirat per terra...

En tercer lloc hi ha la ingesta abusiva. No tots els cavalls tenen aquest problema, però si que és veritat que si tenen menjar a lliure disposició solen menjar algo més del que els aniria bé. S'omplen més la boca a cada mossegada tot i que passen el mateix temps menjant. Amb una menjadora lenta mengen més a poc a poc (d'aquí el nom de lentes!), menys quantitat cada vegada. Així s'afavoreix la salivació i això millora la deglució i la digestió. A més, passa més estona per ingerir una quantitat concreta i això vol dir que està més hores "distret" i amb alguna cosa a fer. Recordem que a la natura els cavalls passarien de 16 a 18 hores al dia menjant.

Per últim hi ha un aspecte físic que a mi em sembla molt interessant. Les dents del cavall creixen tota la seva vida. En estat salvatge els insisius es llimen degut a l'esforç de tallar l'herba del terra fent que els exemplars més vells no els tinguin més llargs que quan eren joves, sí més inclinats. Els cavalls domèstics no tenen aquesta necessitat perquè nosaltres els proporcionem l'aliment tallat i normalment no mengen farratge viu. Això provoca que els insisius no es llimin el suficient, fent que reconeguem els exemplars vells per la llargada superior d'aquestes dents, entre altres coses. Les menjadores lentes propicien que les hagin d'utilitzar per agafar el menjar. Així el desgast és superior i es podria acostar al que tindríen en llibertat (o això s'intenta).

Tots aquests motius són els que ens van fer decantar per posar menjadores lentes a Les Crins al Vent. Al principi vam començar amb una malla metàl·lica dins una caixa, però no ens va convèncer, menys després de llegir l'article del desgast anormal en dents... Després vam comprar unes varilles metàl·liques, les vam forrar amb manguera i vam posar-hi xarxa de pesca, de manera que no quedés tens. Els resultat ens ha agradat molt; els cavalls mengen tranquils, els costa trencar la xarxa i poden agafar la quantitat que necessiten. 

Si no teniu temps de fer-les (o no sou manetes) la Sofia Lamblin de Cavalls de Malavella les fa de forma artesanal i les ven per internet. Té diferents models per adaptar-se a qualsevol necessitat! 

Font: "www.slowfeeder.jimbdo.com"

Si teniu algun dubte, pregunta o simplement us agradaria saber més de la nostra experiència estarem encantats de contestar-vos!